Ha Aretz

La crida divina d’Abraham representa un dels moments més simbòlics de la història de la humanitat. En contrast amb els constructors de la Torre de Babel, el profeta va confiar en la veu de Yahvé i va iniciar un llarg camí cap a la Terra Promesa. I encara que l’arqueologia mai ha pogut confirmar la historicitat d’Abraham, la seva travessia èpica —tant física com espiritual— constitueix l’embrió de les grans religions monoteistes. L’impuls que va portar Abraham a abandonar-ho tot per dirigir-se cap a Canaan connecta amb la pregunta existencial que articula el projecte fotogràfic Ha Aretz (‘la terra’ en hebreu), fruit d’una dècada de viatges pels territoris i països que avui conformen l’antiga Terra Santa (Israel, Palestina, Egipte, Jordània, Líban, Síria, entre d’altres).

Seguint els camins de la Bíblia amb precisió historiogràfica i intenció antropològica, Ha Aretz es presenta com una rememoració contemporània dels paisatges i ciutats de Terra Santa, fotografiats dos mil·lennis després dels esdeveniments narrats a les Sagrades Escriptures. Partint dels relats del Gènesi i de l’Èxode, el projecte discorre per la castigada epidermis d’una terra d’història aclaparadora. Sota el tamís de les conjuntures contemporànies —domini del capitalisme, la tecnologia, la globalització i la guerra—, la sèrie es fonamenta en una investigació rigorosa que confronta dialècticament els textos bíblics amb els paisatges modelats per l’ésser humà en un territori tan simbòlic i venerat com ferit i mercantilitzat. On situar avui el rol de la fe —gran motor de la història humana— en un present distòpic, on la ciència sembla capaç d’explicar bona part de la realitat mentre el tecno-capitalisme amenaça de modificar-la, o fins i tot destruir-la?

En íntima ressonància amb la narrativa bíblica, Ha Aretz examina el fenomen del progrés a través de les regions ancestrals de Fenícia, Samaria, Galilea, Judea o Filistea (l’actual Gaza), bressols de civilitzacions i epicentres de judaisme, cristianisme i islam. De Natzaret a Betlem, del desert de Judea a la muntanya Sinaí, del riu Jordà al mar Roig, els escenaris de la Bíblia apareixen aquí com a espais bipolars de peregrinació i sofriment, en un món de fronteres sagnants que assenyala una espiritualitat extraviada. A Ha Aretz, res apunta cap al miracle. Malgrat la llum encegadora que inunda les imatges, regna una foscor poètica. La presència divina no s’entreveu al cim del Sinaí, ni en el ritu del baptisme al Jordà, ni tan sols a l’hort de Getsemaní, on Judes va trair el Natzarè a canvi de trenta monedes de plata. Mantenint a les imatges una distància precisa —tant física com emocional—, Ha Aretz apunta cap a la cruel fractura entre aquell simbolisme atàvic i aquest present, marcat per la infàmia.