Min turab

“Els paisatges alterats per l’home”. Des de fa alguns anys, aquesta expressió s’ha convertit en una fórmula recurrent, especialment en l’àmbit de la fotografia contemporània, on sol utilitzar-se per definir aquells entorns en què l’agència humana és explícita i visible. Malgrat el seu anacronisme –al cap i a la fi els homínids, com qualsevol altre ésser viu, van alterar el planeta des d’un principi–, el seu ús no sol implicar cap indici d’ironia, més aviat al contrari. A quines realitats es refereix, doncs, aquesta fórmula perquè s’hagi imposat amb tanta naturalitat en els últims temps? Quines noves alteracions pretén assenyalar?

Encara que el territori, sobretot a partir de mitjans del segle XX, ha patit transformacions a escala planetària incomparables a les de qualsevol època anterior, l’èxit d’aquesta expressió, almenys pel que fa al mitjà fotogràfic, no pot desvincular-se del tot de la impressionant fortuna crítica que va tenir una exposició presentada el 1975 −discreta en les seves intencions, però insoslayable en la seva influència posterior− com va ser New Topographics, el subtítol de la qual era precisament el de Photographs of a Man-Altered Landscapes. Va ser també en aquella època, com bé reflectia el plantejament de William Jenkins, comissari de la mostra, quan l’entorn començava a ser analitzat fotogràficament des d’altres punts de vista, des d’altres perspectives menys idíl·liques i molt menys espectaculars que les que havien prevalgut fins aquell moment. No obstant això, pocs crítics van aprofundir per aquell llavors en el brillant plantejament de Jenkins, i probablement tampoc van prestar especial atenció a la diversitat dels projectes seleccionats per a l’exposició que, potser de manera massa automàtica, van quedar associats a un simplificat desig d’il·lustrar la transformació del paisatge nord-americà.

Molts artistes i fotògrafs pertanyents a aquesta generació que va començar la seva trajectòria professional en els anys seixanta, i no únicament als Estats Units, van decidir treballar –encara que fos per raons i amb enfocaments artístics fonamentalment diversos– en territoris on poguessin fotografiar menys condicionats per les imposicions heretades de la cultura paisatgística occidental. D’altra banda, no és menys cert que, amb el temps, l’atenció a aquest tipus d’espais −buits, plans, muts, comuns o apagats, com resaven amb precisió les indicacions de Robert Smithson a l’hora d’escollir on fotografiar[1]− ha experimentat un procés invers. La identificació d’aquestes característiques en un lloc qualsevol s’ha convertit en un nou paràmetre d’interès estètic que s’imposa obviant les seves realitats socials, polítiques o econòmiques. En altres paraules, el paisatge alterat, al qual amb el temps se li han anat sumant altres aspectes i cotes de degradació globalitzada, ha quedat investit de nous valors i interessos, gairebé com si es tractés d’un nou monument.

A tot això s’afegeix a més el fet que, des de fa alguns anys, certs punts del planeta es disputen de manera obscena els majors nivells d’extravagància, espectacularitat i despropòsit mediambiental, la qual cosa els ha convertit en destinacions privilegiades d’artistes i fotògrafs subjugats davant la magnitud de les alteracions fomentades a cop de petrodòlar. Concretament, algunes ciutats de la península aràbiga semblen haver estat i estar sent concebudes precisament amb tal fi. No obstant això, el que les envolta, el que es troba en els seus límits i les seves perifèries, així com gran part del territori del Golf, ha estat molt menys atès. En part per les pròpies lleis i prohibicions que fins fa poc impedien l’ús de càmeres allà; en part perquè on es considera que no hi ha res a veure, res crida a ser fotografiat. Per tot això, molts d’aquests territoris pels quals s’ha desplaçat Roger Grasas segueixen protegits sota el mantell del overlooked: allò que tot i estar present resulta invisible.

Si a mitjans dels anys vuitanta John Gossage, convidat a fotografiar a l’Aràbia Saudita, declarava sentir-se interpel·lat per aquesta “res” que oferia llavors el desert i on alguns locals van procurar evitar-li decepcions per l’absència de suposats llocs d’interès[2], uns quants anys més tard el projecte Min Turab −que en àrab significa literalment ‘de la terra’, el que brota d’ella− es proposa constatar com es resquebraja aquesta res: el punt exacte de la seva ruptura, allà on un paisatge es desgarrà i un altre nou s’imposa escombrant l’anterior. És clar que el paisatge no és únicament la terra, el territori que trepitgem, sinó també la forma que tenim de percebre’l, de comprendre’l i evocar-lo visualment. D’aquí que puguem concloure que en aquesta ambivalència semàntica del llenguatge que atribueix al concepte “paisatge” una doble realitat, material i cultural, també es juga la globalització del territori. Les fotografies de Roger Grasas ho indiquen sense ambages.

Encara que el seu itinerari té alguna cosa d’exploració decimonònica, el grand tour pels territoris d’aquest Min Turab que és també font d’alteració −sent el petroli el principal agent de canvi− no queda imantat pels nous centres de pelegrinatge fotogràfic. Al contrari, la seva deriva sembla conduir-lo en altres direccions. En realitat, els seus llocs d’observació apunten als nous centres urbans en el seu desenvolupament desaforat, però des d’un posicionament lleugerament diferent: el de les afores, el límit, la perifèria o el carreró. El que pot ser percebut amb aquest simple desplaçament de pocs quilòmetres i el que es desplega des d’aquesta perspectiva secundària menys privilegiada atén a allò menor, al detall aparentment anecdòtic, però que en aquest cas resulta ser el més significatiu. En el seu conjunt, aquestes fotografies proposen escrutar amb certa calma els punts exactes on l’alteració produeix un desacompasament fatal, la fricció que ve a desbaratar anteriors visions i idees d’un lloc: les que podríem tenir nosaltres com a espectadors estrangers sense coneixement de causa, les que podrien tenir també els habitants locals lidiant amb la vertiginosa transformació dels seus paisatges als quals, per primera vegada en la història, sobreviuran.

L’imaginari Disney, potser el primer a concebre paisatges autènticament híbrids i globalitzats, ha quedat perversament amalgamat amb l’encant de les Mil i una nits; el oblidat centre històric de Doha ha estat ocupat per una pista de karts; focus, fires, recreacions i trampantojos… No cal enumerar els signes inequívocs de la conversió del lloc en parc temàtic perquè actuen a nivell global. Totes i cadascuna de les imatges d’aquest llibre, en major o menor mesura, assenyalen el punt de no retorn d’una alteració que no només aniquila certes vistes des d’una perspectiva paisatgística sinó, molt més important, imposa altres modes de vida. Les implicacions geopolítiques dels territoris de Min Turab comporten, a més, un altre matís important. Allò que a Barcelona o a Nova York amb prou feines provocaria discussió, en ciutats com Abu Dhabi, Doha o Dubai escandalitza i fascina a parts iguals al públic estranger. És difícil resistir-se a la crítica davant l’omnipotència del desplegament tecnològic i sostreure’s a l’espectacle més atroç de la globalització en països que no són els nostres. Conscient d’aquesta complexa tessitura, en aquest projecte Roger Grasas opta per allunyar-se i observar des de certa distància què s’està produint en aquestes roques sobre les quals trenca el paisatge.

Si la concepció clàssica del paisatge, la herència del qual perviu en molts dels projectes fotogràfics actuals, va contribuir a naturalitzar ideològicament la dimensió desigual de les relacions socials, ocultant la realitat dels processos històrics i conflictius implicats, els reptes amb els quals es confronta la pràctica fotogràfica actual en la seva reflexió sobre un paisatge cada vegada més complex són evidents però gens fàcils d’abordar. L’opció que s’aprecia en el plantejament de Min Turab podria ser justament la de confrontar-se amb aquest nou ordre visual que determina les condicions d’hipervisibilitat –i experiència– d’uns paisatges i l’exclusió d’altres, identificant aquests punts cecs on onades d’imatges estan sent substituïdes per altres de molt diferent signe.

Marta Dahó

[1] «Empty, plain, vacant, surd, common, ordinary blank dull level beaches, unoccupied uninhabited, deserted fields, scanty lots, houseless typical average void roads». Vid. Robert Smithson apud Robert A. Sobieszek, Robert Smithson: Photo Works, Los Angeles County Museum of Art i University of New Mexico Press, Los Angeles i Albuquerque, 1993, pàg. 25.

[2] La conversa ve relatada en aquest blog: http://www.hatjecantz.de/fotoblog/?p=4712.